En la confiança original

La pregunta d'en Benet, en resposta a l'última entrada, és clara i no pas senzilla de respondre. I no m'agradaria caure en el parany dels nostres dies d'opinar el primer que em passi pel cap o de manera superficial. A més, jo no sóc expert en res. Sóc un simple ciutadà (cristià, això és clar) que vol seguir Jesús, però que al mateix temps constata la força del Mal i les seves estratègies que et deixen estupefacte.

Miraré de respondre amb algun escrit apuntant més aviat en la perspectiva des de la qual penso que ens hauríem de poder mirar l'ésser humà. I a partir d'aquest punt de vista, prendre accions. Ja sé que a alguns els sonarà ingenu, o poc realista. Però m'agradaria que aquesta sigui una mirada honesta.

Des de fa anys, la frase de tots els llibres que més m'ha captivat va ser escrita per Éloi Leclerc, un home que sempre parlava de la misericòrdia, de la tendresa, de la senzillesa...

Aquesta frase apareix en el llibre "Exili i tendresa. L'univers de Francesc d'Assís" (Editorial Claret). Francesc s'embarca cap a terres musulmanes. I en el vaixell, durant la nit, diu:

"És bonica aquesta hora, en què els guerrers, com infantons, s'adormen en la confiança original".

Està viatjant amb gent que viatgen per anar a matar. Tenen una missió, i implica molta violència. Francesc es mira aquests homes preparats per matar. I els mira reconeixent en ells aquella innocència original, potser tan sols preservada en les hores de la nit, mentre dormen.

Però d'alguna manera, Francesc ens està dient que, ni que sigui en un racó molt recòndit, tots conservem una espurna d'aquesta confiança original.

A vegades, quan veig algú amb massa violència, me l'imagino com un infantó, dormint en la confiança original. I és com si descobrissis aquella persona des d'una altra perspectiva.

Em direu que això és ingenu, massa ingenu, que no soluciona res dels problemes del món, etc etc etc. I jo us contestaré amb dues coses:

1. Que l'home que va escriure això (i moltes altres coses en aquest sentit) ho fa després d'haver viscut en un camp de concentració. Al cap d'anys de llegir llibres d'Éloi Leclerc, vaig voler saber més qui era aquest home que parlava tan bellament de la confiança, l'alegria, la misericòrdia, la simplicitat. I amb sorpresa (gran sorpresa!) vaig veure que havia viscut la dura experiència d'un camp de concentració. Amb el temps, vaig creure que potser justament aquesta vivència el va fer adonar que les coses han d'anar d'una altra manera en el món. Que no pot ser que el Mal tingui l'última paraula. I per tant, aquella experiència horrorosa li va fer dir: "Hi ha d'haver quelcom més en aquesta vida. Hi ha d'haver una altra manera de viure! Més humana, més de Déu".

2. La segona resposta que dono és que aquestes reflexions que faig continuaran. I que, per tant, aquesta és tan sols una altra reflexió sobre el tema, un pas més. Però que espero que es pugui anar enriquint amb alguna resposta vostra.

Serps i coloms

La Marta, en un comentari, preguntava quin pot ser el camí davant de perills tan greus. És clar que jo no tinc la solució màgica de res, però m'ha evocat un fragment de l'Evangeli que trobo molt suggerent: "Sigueu cautelosos com les serps i senzills com els coloms".

Penso que és aplicable a situacions molt diverses. Jesús crida els qui l'escolten a utilitzar la intel·ligència i tot el coneixement del qual disposen. Però a fer-ho amb senzillesa, amb bondat. M'agrada aquesta frase perquè penso que a vegades s'ha associat ser un bon cristià a ser tonto. I penso que no és la crida que fa Jesús.

Fins i tot quan el van agafar per jutjar-lo i condemnar-lo a mort, no va ser per mala sort o per pura casualitat. Ell era molt conscient del que podia passar. I va fer una opció per continuar endavant. Ningú no li va prendre la vida, va ser ell qui la va donar lliurement.

Davant del Mal, amb totes les seves formes (tan variades) penso que hem de ser senzills, bons. I al mateix temps, utilitzar la intel·ligència per conèixer aquestes estratègies del Mal i poder-les combatre amb la bondat.

Pot sonar un ideal inabastable. Però si mirem la història de la humanitat, trobarem moltes persones que han viscut així. És un ideal, però cap al qual podem caminar en molts àmbits.

En un dia gris

En un dia com avui, malgrat la blavor del cel, sembla que tot convida a la grisor. S'han assassinat un munt de persones de manera absurda. Gent del carrer com tu i com jo. I per tant, d'alguna manera nosaltres hauríem pogut ser un d'ells. I ha passat relativament a prop.

Són moments bons, és clar, per mostrar solidaritat amb les víctimes, rebuig a la violència, suport de maneres diverses. Però no en tinc prou.

En situacions així, les anàlisis superficials no em convencen. Són massa fàcils, no creieu? Ràpidament dividim el món entre bons i dolents, i ja està. És evident que tota aquella gent que estaven tranquil·lament gaudint del cap de setmana no tenien cap culpa de res. I per tant, ells no eren pas dolents.

Però... qui finança aquest moviments violents? Quins països? Qui hi ha darrere tot l'armament que és subministrat als qui fan la violència arreu del món? Quins interessos econòmics i/o polítics hi ha?

Tinc la sensació que som tots plegats una colla d'innocents, i que no veiem prou tots aquests interessos tan tristos que hi ha al darrere de molts conflictes mundials. Els intuïm, però poca cosa més en sabem.

No n'hi haurà prou amb reforçar la seguretat, les fronteres, etc etc etc. Cal anar més a l'arrel. Quins interessos hi ha al darrere de molts conflictes, i qui els finança? Qui fa que puguin mantenir-se i fins i tot créixer?

I finalment, qui va desestabilitzar tota aquella zona de l'Orient Mitjà, creant les condicions de possibilitat per al creixement d'aquests moviments?

Sento vergonya.

Necessitem ONGs que parlin clar i ens obrin els ulls. Els moviments violents s'han globalitzat. Cal que el món de la solidaritat i la defensa de la Pau també es globalitzi. Només respostes globals podran afrontar desafiaments globals.

Tenir en compte els altres

Estic al tren. Un noi està posant vídeos humorístics de la tele a tot volum en el seu mòbil. Sento vergonya aliena.

Alguns simplement pensen en passar-ho bé ells.
Altres pensen en no molestar els altres.

Alguns, quan l'ascensor del metro és ple, no miren si s'acosta algú més.
Altres premen el botó d'espera perquè les portes no es tanquin fins que hi siguem tots.

Alguns, davant del més mínim contratemps al bus, es queixen i donen la culpa a algú.
Altres tenen paciència.

Alguns demanen perdó quan han fet un cop involuntari algú.
Altres no se sap ni si se n'han adonat, de tan ocupats que estan en les seves coses.

Alguns (jo diria que molts) cedeixen els seients a les persones grans.
Altres no les veuen.

I tots, penso, som tant els "alguns" com els "altres". Depèn de les vegades.
I val la pena tenir-ho present. Perquè cada dia tinguem més en compte els qui ens envolten.
Per més anònims que siguin.