Hi ha un passatge deliciós en el Primer Llibre dels Reis, quan Elies ha derrocat tots aquells profetes farsants. Sap que corre perill, i fuig. És un moment dur, en el qual percep el límit de la pròpia vida. I exclama a Déu: "Pren-me la vida, que no soc pas millor que els meus pares".
Totes les expectatives que hauria pogut tenir de jove s'han fos. I ara s'adona que ell és un més, sotmès als mateixos límits que els seus pares. Entra en crisi. I s'adorm.
Però Déu se li revela de manera misteriosa: "Aixeca't i menja". Quan estàs decaigut, primer de tot atén les necessitats bàsiques.
Tanmateix, Déu no el plany. Al contrari, l'envia! I li diu que li queda encara un camí llarg per recórrer. Amb la força de l'aliment rebut, camina "quaranta dies i quaranta nits". Té desig del Senyor, i la seva recerca es veu saciada. El Senyor se li revela a la muntanya en el ventijol suau.
Entenc que Elies estigués trasbalsat en veure's perseguit. I que sentís que això era excessiu per a ell. Però a mi m'hauria agradat contestar-li amb un fragment de l'Apocalipsi: "Conec la tribulació que passes i la teva pobresa, encara que de fet ets ric".
Sí, Elies, t'has trobat amb el límit com s'hi van trobar les teves generacions passades. Però des d'aquest tocar fons, aixeca't, menja i camina. Perquè això que perceps com a pobresa és el receptacle necessari perquè Déu s'hi faci present i realitzi la seva obra en tu.