Fills bastards

M’hi he trobat en dues ocasions: dos joves que s’han sentit apartats o discriminats per part de la família, i que han entès que deuen ser bastards. En ambdós casos, algun membre de la família els ho va fer notar amb comentaris però mai ningú no els ho ha dit clarament. 

En un dels casos, el pare des de petit el pegava molt sovint amb un bastó per qualsevol error que pogués fer. Tant era així, que una vegada (encara nen) va visitar una parenta i li va demanar quedar-se a viure amb ella. I des d’aleshores viu amb ella. Era el primer fill, i per tant no és normal que un pare a Uganda actuï així (perquè especialment l’hereu té un rol important i el pare se'n sent orgullós). Ara està preocupat, perquè aquesta parenta anciana està força malalta, i em diu que si ella mor queda totalment sol i desemparat. Li he demanat que continuem en contacte, i que em vagi informant de com va avançant tot.

Tenen la sensació, perquè així els ho han fet sentir, com si la seva vida fos un error. Que fan nosa, i que no els volen. 

És un problema a nivell social, en el qual fins i tot el govern ha parlat. I és que ara ha augmentat molt el número de pares (homes) que demanen un test de paternitat dels seus fills (això, és clar, els qui s’ho poden permetre). I la conseqüència és que, quan descobreixen que un no és fill seu, alguns no li volen pagar l’educació ni res. El govern ha demanat que els pares no discriminin aquests nens.

En les dues trobades amb aquests dos joves vam acabar amb una bona abraçada. I d'un d’ells vaig pensar que no n’havia rebut gaires a la vida, i estava molt agraït (no cal que em lloeu, vosaltres hauríeu fet el mateix després d’escoltar segons quina història).

Com hem estat d’afortunats molts de nosaltres!

Foto: Olga Llorensí

Una cabra amb el meu nom

Dimarts Sant vaig veure vàries trucades d'un monjo que em volia comunicar que "la meva cabra" era al monestir, i que anés a veure-la. Jo no entenia res. Resulta que, al final de la Missa Crismal, la parròquia encarregada d'animar-la aquest any va decidir regalar una alba a cada prevere de l'arxidiòcesi. Cada família d'aquella parròquia tenia assignada un prevere de la diòcesi (al qual molt probablement no coneixia). I algunes famílies van decidir afegir-hi un regal més especial: una gallina, o gall dindi, alguna cabra i fins una vaca! I vaig ser dels afortunats.

Vaig demanar al sotsprior si podria regalar aquella cabra al cor de l'escola, perquè aquest primer trimestre han estat assajant molt i posant-hi esforç. I em va dir que sí. Com que un monjo la va valorar molt bé perquè és femella i de bona raça, la vam canviar per una altra de la mateixa mida. 

La vam fer entrar a la capella al final de la Missa del dia de Pasqua. I en trobar-se davant dels alumnes, es devia estressar i va fer-ho tot allà davant de tots. Rialles generals (crec que sobretot veient la meva  reacció de sorpresa).

Els del cor van estar contentíssims, i avui l'han matat (és ben bé que són rurals, jo seria incapaç!) i se l'han menjat. M'ha agradat molt l'ambient que hi havia al cobert de les vaques, on han cuinat, posat música i compartit el dia sencer.

Al vespre me n'han portat al monestir perquè en mengés. I he estat molt content de saber que ha estat un dia tan reeixit.

PD: Vaig trucar la família que me l'havia regalat, i vam quedar que un dia més endavant els visitaria (la seva parròquia és de força lluny).

Per cert, en Pere i la Marga s'han fet molt amics. Estan junts i s'avenen molt. 

Sentit vs. felicitat

Segurament contraposar sentit versus felicitat, com faig en el títol de l’entrada, no és prou adequat. Però m’ha fet reflexionar sobre la relació entre ambdós conceptes el fragment del poema “Menorà”, de David Jou:

“La llum del sentit! Més alta

que el sentiment de la felicitat:

et guiarà quan la felicitat es pongui,

t’acompanyarà quan la felicitat torni a brillar,

et sostindrà quan tot s’enfonsi”.

(D. Jou, “Cartografies de Déu”. BCN, 2016: Viena Edicions)

D’alguna manera, el poeta assenyala la primacia del sentit com quelcom que hauria de tenir una continuïtat més enllà de ser habitats per la felicitat o no. Repasso la meva vida, i hi estic d’acord. Els pitjors moments han estat en absència de sentit. I quan hi ha hagut sentit, malgrat que no tot fos fàcil, hi ha hagut força i impuls per caminar endavant amb coratge.

Penso que en la nostra societat occidental massa sovint estem mancats de sentit, i que es cerca la felicitat en l’efímer que s’esmuny amb massa facilitat.

PD: Si no el vau llegir, no us perdeu el comentari de la Teresa M. Castanyer sobre un record de Francesc Torralba quan li feia classe. Deliciós!

Moments de Cel

Aquests dies estic a Kampala per la renovació del visat i altres gestions. Per a la renovació em demanen força documents, i previsiblement serà per tres anys més. És un permís de treball que donen com a missioner i cooperant.

Ahir vaig visitar la Catedral de Kampala per primera vegada. És una zona amb força silenci, i dins hi havia una claror tènue i persones pregant individualment. Amb els auriculars vaig escoltar repetidament aquest motet marià de Pau Casals, que se’m fa més especial perquè soc un dels escolans que hi canten:

 

I sí, van ser moments de Cel. De consciència del moment que estic vivint, i d’oferir els projectes que porto al cor. Sento que estic en mans de Déu. I per això, malgrat les incerteses, visc amb confiança. Però també amb humilitat, perquè tinc clar que tot tot tot està a les seves mans. Amb una traça infinita, Ell va dibuixant el camí que cal seguir.

El valor d’un testimoni

És molt probable que ja hàgiu vist aquest vídeo, però em sembla que val la pena fer-ne difusió. Es tracta d’una entrevista a Francesc Torralba a partir de l’experiència de perdre un fill de manera sobtada aquest estiu passat. 

Francesc Torralba sempre és interessant de llegir o d’escoltar, però en aquest cas el valor testimonial del que explica és altíssim. I penso que ens fa bé a tots, perquè aporta elements de reflexió a partir de la seva experiència.

En els 40 anys de TVMalgrat

M’arriben dues fotos d’un acte a Malgrat en commemoració dels 40 anys de TVMalgrat. I en veure-hi la meva imatge, lògicament em venen al cap els records del temps que hi vaig presentar les notícies (ara fa uns trenta anys). Hi havia un ambient bonic: en “Pinu” Vergés als esports, l’Emili Hugas a la part tècnica, la Núria Martín i jo presentant, i en Jordi Medina amb visites freqüents als estudis. 

A vegades no donem prou valor als mitjans locals, i penso que en tenen molta. O ens sembla que no els segueix ningú, i per això aleshores em sorprenia quan força gent em deia que m’havien vist per la tele. TVMalgrat era un mitjà independent i un servei voluntari al poble. Ja fa anys que es va tancar, penso que aquests projectes necessiten un finançament estable. I em fa l’efecte que no s’ha reemplaçat encara per ningú.

Només un comentari jocós: dues persones diferents m’han enviat imatges de l’acte. I en ambdues hi veig la meva imatge en pantalla. Espero que no fos com la imatge permanent de la Infanta Elena al “Persones Humanes”!

Galliner a la vista!

Bones notícies de la granja de l’escola!! Mans Unides ens ha aprovat el projecte de construir un gran galliner!! La contribució de Mans Unides i també de vosaltres donants farà possible que els estudiants puguin començar a menjar ous!!

Era un projecte que us vaig presentar fa dos anys, i alguns ja aleshores em vau enviar diners. I hem necessitat temps, perquè aquí el ritme de consolidació dels projectes és el que és. Ara que l’hort ja funciona i les vaques també, podem començar amb les gallines. 

Hem previst també una formació especialitzada en gallines per als mestres d’agricultura. Tot plegat serà un progrés substancial en les pràctiques dels estudiants d’agricultura. I el que més m’interessa: una millora important en la dieta dels estudiants. De mica en mica ens anem acostant a l’objectiu!

Aquests projectes sempre són una oportunitat per treballar altres coses. D’aquí uns dies preveig convocar una reunió amb el cap de l’obra (un professor de construcció) i professors dels altres departaments implicats (lampisteria, electricitat i agricultura) per establir com s’hauran de presentar els rebuts i així poder demostrar com es gasten els diners, també per parlar de com es faran els pagaments als obrers de manera que tot sigui ben transparent… 

Intentarem també que s’hi impliquin els estudiants dels diferents departaments. 

Tot plegat, fa molta il·lusió! Gràcies a Mans Unides i a tots els qui hi heu ajudat!!!