Les darreres setmanes d’escola es va enganxar seriosament a la beguda. No em quadrava, sempre m’havia semblat una persona modèlica en molts sentits. Li vaig demanar que vingués al despatx. I li vaig oferir que, si volia, un cop hagués acabat el curs ens podríem veure perquè el pogués ajudar. Li vaig remarcar que no parlàvem de diners, sinó de poder-lo acompanyar, escoltar i aconsellar. Em va demanar uns dies per pensar-s’ho. Dies després em va dir que sí.
Era evident que caldrien diners, però no volia que em digués que sí pels diners. Havia de tenir motius importants per haver-se enganxat tan fort a la beguda, i probablement necessitaríem temps per posar-hi ordre… Sabia que no podia comptar per res amb la família, només amb una àvia de més de 95 anys.
El primer va ser treure’l de Tororo, i allunyar-lo dels amics que bevien amb ell. Va poder fer les pràctiques del seu ofici lluny de Tororo, i després va aconseguir feina en una empresa de Kampala. Va deixar de beure de seguida. Jo no les tenia totes, hi havia un risc gran que no sortís bé perquè estava molt degradat. Li vaig demanar fortament a Déu que l’ajudés, tant si era a través meu com a través d’algú altre, però que ho fes.
L’hauríeu de veure ara: amb projectes, il·lusions, responsable en el treball (i el valoren!). Hem pogut parlar de moltes coses, de mica en mica i sense presses. Fins ara, en aquest itinerari ha necessitat ajuda també de diners. Però aquesta setmana ha rebut el seu primer sou, i ja l’ha fet servir per pagar les seves despeses. Dono gràcies a Déu per tot plegat.
PD: de l’entrada de l’altre dia (Sense res) us recomano llegir, en l’apartat de comentaris, el que hi vaig afegir dies posteriors explicant com ha evolucionat tot plegat. Us podreu fer més el càrrec d’algunes coses que passen per aquí…