Sentit vs. felicitat

Segurament contraposar sentit versus felicitat, com faig en el títol de l’entrada, no és prou adequat. Però m’ha fet reflexionar sobre la relació entre ambdós conceptes el fragment del poema “Menorà”, de David Jou:

“La llum del sentit! Més alta

que el sentiment de la felicitat:

et guiarà quan la felicitat es pongui,

t’acompanyarà quan la felicitat torni a brillar,

et sostindrà quan tot s’enfonsi”.

(D. Jou, “Cartografies de Déu”. BCN, 2016: Viena Edicions)

D’alguna manera, el poeta assenyala la primacia del sentit com quelcom que hauria de tenir una continuïtat més enllà de ser habitats per la felicitat o no. Repasso la meva vida, i hi estic d’acord. Els pitjors moments han estat en absència de sentit. I quan hi ha hagut sentit, malgrat que no tot fos fàcil, hi ha hagut força i impuls per caminar endavant amb coratge.

Penso que en la nostra societat occidental massa sovint estem mancats de sentit, i que es cerca la felicitat en l’efímer que s’esmuny amb massa facilitat.

PD: Si no el vau llegir, no us perdeu el comentari de la Teresa M. Castanyer sobre un record de Francesc Torralba quan li feia classe. Deliciós!

Moments de Cel

Aquests dies estic a Kampala per la renovació del visat i altres gestions. Per a la renovació em demanen força documents, i previsiblement serà per tres anys més. És un permís de treball que donen com a missioner i cooperant.

Ahir vaig visitar la Catedral de Kampala per primera vegada. És una zona amb força silenci, i dins hi havia una claror tènue i persones pregant individualment. Amb els auriculars vaig escoltar repetidament aquest motet marià de Pau Casals, que se’m fa més especial perquè soc un dels escolans que hi canten:

 

I sí, van ser moments de Cel. De consciència del moment que estic vivint, i d’oferir els projectes que porto al cor. Sento que estic en mans de Déu. I per això, malgrat les incerteses, visc amb confiança. Però també amb humilitat, perquè tinc clar que tot tot tot està a les seves mans. Amb una traça infinita, Ell va dibuixant el camí que cal seguir.

El valor d’un testimoni

És molt probable que ja hàgiu vist aquest vídeo, però em sembla que val la pena fer-ne difusió. Es tracta d’una entrevista a Francesc Torralba a partir de l’experiència de perdre un fill de manera sobtada aquest estiu passat. 

Francesc Torralba sempre és interessant de llegir o d’escoltar, però en aquest cas el valor testimonial del que explica és altíssim. I penso que ens fa bé a tots, perquè aporta elements de reflexió a partir de la seva experiència.

En els 40 anys de TVMalgrat

M’arriben dues fotos d’un acte a Malgrat en commemoració dels 40 anys de TVMalgrat. I en veure-hi la meva imatge, lògicament em venen al cap els records del temps que hi vaig presentar les notícies (ara fa uns trenta anys). Hi havia un ambient bonic: en “Pinu” Vergés als esports, l’Emili Hugas a la part tècnica, la Núria Martín i jo presentant, i en Jordi Medina amb visites freqüents als estudis. 

A vegades no donem prou valor als mitjans locals, i penso que en tenen molta. O ens sembla que no els segueix ningú, i per això aleshores em sorprenia quan força gent em deia que m’havien vist per la tele. TVMalgrat era un mitjà independent i un servei voluntari al poble. Ja fa anys que es va tancar, penso que aquests projectes necessiten un finançament estable. I em fa l’efecte que no s’ha reemplaçat encara per ningú.

Només un comentari jocós: dues persones diferents m’han enviat imatges de l’acte. I en ambdues hi veig la meva imatge en pantalla. Espero que no fos com la imatge permanent de la Infanta Elena al “Persones Humanes”!

Galliner a la vista!

Bones notícies de la granja de l’escola!! Mans Unides ens ha aprovat el projecte de construir un gran galliner!! La contribució de Mans Unides i també de vosaltres donants farà possible que els estudiants puguin començar a menjar ous!!

Era un projecte que us vaig presentar fa dos anys, i alguns ja aleshores em vau enviar diners. I hem necessitat temps, perquè aquí el ritme de consolidació dels projectes és el que és. Ara que l’hort ja funciona i les vaques també, podem començar amb les gallines. 

Hem previst també una formació especialitzada en gallines per als mestres d’agricultura. Tot plegat serà un progrés substancial en les pràctiques dels estudiants d’agricultura. I el que més m’interessa: una millora important en la dieta dels estudiants. De mica en mica ens anem acostant a l’objectiu!

Aquests projectes sempre són una oportunitat per treballar altres coses. D’aquí uns dies preveig convocar una reunió amb el cap de l’obra (un professor de construcció) i professors dels altres departaments implicats (lampisteria, electricitat i agricultura) per establir com s’hauran de presentar els rebuts i així poder demostrar com es gasten els diners, també per parlar de com es faran els pagaments als obrers de manera que tot sigui ben transparent… 

Intentarem també que s’hi impliquin els estudiants dels diferents departaments. 

Tot plegat, fa molta il·lusió! Gràcies a Mans Unides i a tots els qui hi heu ajudat!!!

Un regal inesperat

L'any passat la Rosa va pensar que em faria il·lusió rebre un llibre del poeta-físic-creient David Jou, perquè jo havia parlat alguna vegada d'ell (us recomano rescatar aquest escrit seu sobre la pregària que vaig enregistrar aquí). 

Doncs bé, a través d'una amiga seva el van contactar. I la sorpresa, també per a ella, és que li va regalar dos llibres de poemes per a mi: "La mística dels dies" i "Cartografies de Déu". I dedicats!

De moment he llegit només un dels llibres, perquè els assaboreixo a poc a poc i només en ocasions especials. Són poemes per ser contemplats i meditats, diria jo. 

M'admira la seva capacitat d'expressar l'inefable amb una riquesa lèxica i una riquesa de conceptes que no sé quina de les riqueses és superior.  

És fabulós que existeixi algú que en llengua catalana avui sigui capaç de comunicar tan bellament i profunda aquesta harmonia de ciència i fe!

Moltes gràcies David Jou! I gràcies Senyor per haver-nos-el regalat als qui fruïm dels seus escrits!

Foto: V. Mansfield

El rentament de peus

En primer lloc, Bona Pasqua a tothom!!!

Aquesta Setmana Santa he estat completament dedicat a les celebracions de l'Escola d'oficis, que han portat molta feina de preparació però han valgut la pena.

Com l'any passat, Divendres Sant vam fer l'adoració de la Creu a l'estil de Taizé. I em vaig tornar a emocionar molt veient amb quina seriositat ho vivien els estudiants. Molts van passar a adorar la Creu sense presses, confiant-li allò que els pesa. I tenen tant que els pesa!

Però m'agradaria destacar-vos el rentament de peus el Dijous Sant. Per a mi, va ser un moment fort de pregària. Un signe que expressava la meva vocació més genuïna a l'África: servir-los. Ho vaig viure com una renovació de la crida que em va portar a Uganda. 

I mentre, els estudiants anaven cantant aquella cançó: "Whatsoever you do to the least of my brothers, that you do unto me" ("Tot allò que feu al més petit dels meus germans, m'ho feu a mi"). Les estrofes fan referència a Mt 25,31-46: quan estava afamat, assedegat, malalt, a la presó... L'estrofa que se sent a continuació diu: 

"When I was laughed at, you stood by my side;

When I was happy, you shared in my joy.

Now enter into the house of my Father".

(Quan es van riure de mi, vas estar al meu costat;

quan estava content, vas compartir la meva joia.

Ara entra a la casa del meu Pare").

Si voleu tota la lletra: aquí.

Sé que les imatges d'avui no tenen qualitat tècnica, però penso que transmeten quelcom autèntic.